Quan eres petit, què volies ser de gran?
Recordo que, quan anàvem cap a Piera, on els meus pares tenien una casa, passàvem per una carretera on hi havia una paradeta de fruita. El meu germà sempre deia que es volia dedicar a això, a vendre fruita a la carretera. I, encara que no les tenia totes, a mi em semblava una gran idea. Tot i això, des de petit sempre m’ha agradat molt escoltar històries, i tenia molt clar que m’agradaria dedicar-me alguna cosa relacionada amb la literatura i escriure.
Els teus pares van tenir una botiga de joguines, primer, i després un videoclub. Un somni per a qualsevol nen!
Era una manera molt propera de desenvolupar la imaginació. El dia de Reis era molt estressant, perquè els meus pares tenien molta feina, però en canvi sempre tenia tots les joguines al meu abast (riu). I després, el videojocs! En una època en què no era com ara, que, amb les descàrregues il·legals, tens accés al que vulguis, jo tenia la fortuna de tenir tot un videoclub a la meva disposició. D’altra banda, el meu pare també era pintor de parets, i aquest fet em va donar la possibilitat de saber què no volia ser jo de gran. Tota la meva família que han estat pintors: el meu avi, el meu oncle, el meu pare… Ràpidament vaig saber que pintar era molt dur, i que m’havia d’esforçar si volia de tirar endavant la idea que jo tenia de dedicar-me a escriure.
Ho va entendre, el teu pare?
Recordo que al col·legi, els pares feien una funció, i ell, el meu pare, feia els guions d’aquelles actuacions. Era quan arribava a la nit, després de passar-se tot el dia treballant, que es posava a escriure. I també va estudiar piano durant cinc anys. El seu professor era un dels germans Calatrava! (Riu).
El lleig o el no tan lleig?
Crec que era el lleig (riu). Pot semblar una anècdota, però aquesta voluntat de voler trencar amb la carrera que t’ha tocat viure a cop de dedicar-hi hores i esforç, m’ha servit molt a l’hora de saber que si vols tirar endavant una opció, has de posar-hi els cinc sentits i has de treballar molt. I també m’ha servit en la determinació de què tot aquest esforç no acabi sent extralaboral sinó que sigui una forma de vida.
Escriptor, periodista, viatger…
A diferència de molts dels meus amics, jo vaig voler fer la mili. Volia treure el nas per saber què era allò. Ara bé, als dos dies ja m’hi podia haver tornat!
On el vas fer, el servei militar?
A Osca. Per les meves condicions físiques, perquè sempre m’ha agradat molt l’esport, m’hauria d’haver tocat una brigada, però, com tenien estudis universitaris, em va tocar una altra i em van enviar a la biblioteca. Si hagués anat a la brigada que realment em tocava, i a la que jo volia anar, potser hagués mort.
Per què?
Un dia, fent maniobres, els va sorprendre un allau i van morir set dels meus companys.
…
És una d’aquelles experiències fortes… Però em va tocar anar a la biblioteca, i em vaig empassar tots els llibres que hi havia. I és que allà no entrava ni Déu, i els que ho feien era per jugar al parxís o llegir la premsa esportiva (riu).
Quins autors vas descobrir, a la mili?
Tenia dinou anys i era una època que devora tot sense cap mena d’ordre ni rigor. Això sí, recordo tres lectures que em van marcar molt: Stefan Zweig, Pearl S. Buck i Unamuno, que llegia al lavabo durant les guàrdies nocturnes (riu). També em van donar permís per tenir un programa de ràdio, i vaig crear una revista, a la mili. La meva no va ser una mili d’exèrcit. A més, vaig veure moltes coses, com el capellà, que es fotia cocaïna amb els coronels.
Un capellà drogoaddicte!?
Sí. No sé si fins i tot era un dels subministradors, però sí dels que consumia.
No has escrit cap història de totes aquestes vivències?
No, d’això no. Els escriptors disposen de diferents actituds a l’hora d’enfrontar-se a la realitat. Jo vaig tenir un moment en què em va agradar molt gent com el Josep Pla o el Foster Wallace, escriptors de molt de detall, que construïen la realitat gairebé des d’un punt de vista minimalista, fixant-se en qualsevol cosa que del que passava. Una actitud que és fonamental per als llibres de viatges. Però al mateix temps, també m’interessa molt el que va directament a l’essència. No tant una realitat física com una realitat espiritual, com per exemple en Jonathan Frazen, un escriptor més psicològic. És cert que, com autor, m’he fet fort en la part més materialista, segurament per l’ascendència periodística, que t’obliga a estar a l’aguait de tot el que està passant, però cada vegada m’interessa més anar a la idea d’arrel que no pas al detall que serveix per il·lustrar aquesta idea. Amb tot, els viatges m’han permès saber què són els substantius.
Posar nom a les coses.
Exacte, que una arbre no sigui un arbre sinó un roure. Això i la paciència.
Detall i paciència, segurament dues de les grans mancances del periodisme actualment.
Paciència, segur. Això i la manca de calés per apostar per bons projectes. Si et fixes en mitjans anglesos, alemanys, nord-americans, francesos… te n’adones que tenen unes redaccions que poden dur a terme veritables treballs d’investigació, perquè tenen diners per fer-ho. Però això no només passa al món de la premsa sinó també a l’editorial. Per exemple, parlant de viatges, el periodista britànic Nicholas Shakespeare va fer una biografia del novel·lista i autor de viatges Bruce Chatwin, a la qual li va dedicar vuit anys, però vuit anys anant a tot arreu: Austràlia, l’Índia… Aquí ningú s’atreviria a fer una inversió que permetés fer una feina com aquesta. Porto anys lluitant amb editors i diaris perquè facin inversions per desenvolupar un periodisme literari a l’altura del que es fa fora. Passa que aquí sempre et donen llargues.
Considerat un dels màxims representants de la nostra literatura d’avantguarda, al mateix temps tens una visió molt romàntica i de la vella escola del teu ofici.
L’altre dia estava veient la sèrie Downton Abbey, i prèviament havia vist Juego de Tronos, i abans Mad Men, i Dexter… Doncs mirant Downton Abbey, la persona que era amb mi em va preguntar si realment m’agradava, ja que és una sèrie de tall molt clàssic. I tant que m’agrada! Pensa que abans t’he parlat de Pla i Foster Wallace. De la mateixa manera que et podria parlar del Frazen i que m’ha encantat la novel·la País de sombras de Peter Matthiesen i que també m’interessa el que ha fet Fernández Mallo. M’agrada que les històries me les expliquin de la millor manera que es poden explicar, i si és d’una manera d’avantguarda, perfecte, i si és de la manera més clàssica possible, benvingut sigui també. Pessoa deia que cadascú té vint persones dins i t’ho demostrava fent parlar aquestes vint persones en diferents novel·les. Si ho feia ell, tothom l’aplaudia, però després de Pessoa molta gent encara arrossega el prejudici del gènere, com si algú que fés periodisme literari o assaig o novel.la hagués de quedar-se per sempre treballant aquest territori, com si no pogués ser igual de bo en un gènere que un altre.
Els compartiments estancs.
Exacte, quan en realitat una persona pot fer literatura d’avantguarda, novel·la de viatge, periodisme literari… Pot fer qualsevol cosa i fer-ho amb qualitat. La paradoxa és que avui en dia es diu que no existeixen els gèneres, però no deixem que la gent surti d’aquests compartiments. Per exemple, quan vaig publicar Ático em convidaven a totes les xerrades literàries d’avantguarda, però van deixar de fer-ho quan vaig decidir tornar a la literatura de viatges, que era el que en aquell moment em venia de gust fer! O més recentment, una de les crítiques de Solo para gigantes, deia, en to pejoratiu, que era un llibre desconcertant. Una crítica suposadament negativa que he interpretat com un triomf de la meva coherència.
No tothom entoma tan bé les crítiques!
Quan parlament de futbol, un jugador desconcertant és aquell que per la seva qualitat et sorprendrà perquè mai no saps què farà amb la pilota, en canvi, ser desconcertant en literatura sembla que hagi de ser negatiu. Amb tot, sempre he tingut molt clar que volia explicar les històries com pensava que les havia d’explicar. Fins ara, sobrevisc, i aquest és el negoci. S’ha de ser atrevit i tenir molt clar que no faràs diners amb aquest negoci. I sí, es pot copiar i sumar-se al que està tenint èxit, però no és el meu rotllo. Evidentment, s’ha de tenir una estabilitat per poder viure, però si poses la qualitat i la credibilitat per davant de tot, segurament les coses acabin sortint. Crec en el risc literari.
Tenir una veu pròpia.
Això de la veu pròpia, tal com l’hem entès fins ara, també és una cosa de la que dubto. El Javier Marias o l’Enrique Vila-Matas són escriptors que han desenvolupat una veu pròpia, és cert, però també moriran amb ella perquè ja no sortiran mai més d’aquí.
És a dir, que la veu ha d’anar mutant.
Sí. Però la veu no és una cosa tan visible. Jo crec molt més en la història, que és el que realment acaba perdurant. És més darrere de la història està la veu, i si poses la veu per davant de la història és que tens un ego que no te l’acabes.
D’on surt aquesta necessitat de veure món?
Des de petit que sempre he tingut aquesta necessitat. Fent periodisme, vaig acabar fart de veure les notícies, un moment en què només es parlava de corrupció per tot arreu. Sentia que la ciutat se’m feia petita però que hi havia molt món per explorar. En un principi vaig tenir la temptació de marxar a viure a Nova York, però era molt car. Va ser la curiositat la que em va dur a viatjar. M’agrada sortir i l’acció.
Què és això de que ara vols escriure sobre la família?
Està relacionat amb el que t’explicava abans dels detalls i dels conceptes més abstractes, és a dir, les idees. Els detalls et donen molta solidesa a l’hora d’afrontar una situació. I et donen seguretat perquè és més fàcil que el lector se n’adoni de tots l’esforç que has dedicat a l’obra. Passa que amb el pas del temps, com que vaig cobrint etapes i no em sento encadenat a cap gènere ni registre, tinc la sensació de que he entrant en un nou període i m’interessa desenvolupar psicologies de personatges. Ja he cobert l’etapa de curiositat que em va dur a viatjar, i ara necessito mirar el que m’envolta. I és que segurament, marxava per explicar el que tenia a prop. He hagut de recórrer mig món per ubicar la meva pròpia història. En realitat, qualsevol escriptor quan mira altres històries, el que fa és buscar el seu lloc al món.
Buscar les respostes a les preguntes universals.
Una mica això. Ara el meu gran repte és arribar a les qüestions més íntimes, aquelles que estan relacionades directament amb la meva sang.
No et fa por enfrontar-te a aquests sentiments?
No. Em fa respecte. Encara que fent ús de la imaginació es pot dir tot d’una manera molt poderosa, però sense fer mal a ningú. D’altra banda, també m’interessen molt els projectes corals. Explicar històries on parlin moltes persones. Veure moltes psicologies i que un personatge, i crec que a Sólo para gigantes això és molt important, et pugui semblar un heroi però sense saber si et cau bé del tot. Aquesta és una de les grans mancances de la literatura que es fa a Espanya, que està dividida en idiologies. Per això crec que va tenir tant èxit Soldados de Salamina de Javier Cercas.
Feia bo el que aparentment era dolent.
Exacte. Aquesta ha estat la seva clau, que com a lector et posessis sota la pell d’una persona que en teoria no t’havia de caure bé. O el mateix amb les sèries americanes, on et trobes sentint simpatia per un assassí en sèrie. És per això, una vegada més, que trobo que l’important no és la veu sinó la història
I quina història, la d’en Jordi Magraner!
Si hi ha una loteria en què et pot tocar explicar una bona història, aquesta seria el premi gros.
Com vas descobrir la figura del Jordi Magraner?
Normalment, sempre he estat jo qui ha anat a per les històries, però aquesta me la va explicar una altra persona. Va contactar amb mi, em va explicar que volia que algú expliqués la vida del Jordi com havia fet John Krakauer amb la història de Hacia rutas salvajes, i que creia que la persona que ho podia fer era jo. Vaig obrir la primera porta que ja em vaig adonar que se m’obrien quatre, cinc, sis portes més, cadascuna d’elles més apassionant que l’anterior. Ràpidament vaig decidir que sí, que la volia escriure. Abans, però, les dues potes bàsiques de la taula: la família i viatjar al Pakistan.
Va ser complicat?
Pensa que quan vaig començar a treballar en el llibre, només feia sis anys que havia mort el Jordi. Vaig trigar gairebé tres mesos a que la família em donés permís per anar visitar-los. D’altra banda em semblava massa estrany que, sent una història tant apassionant, ningú s’hagués interessat abans per ella. No només ja s’havia interessat altra gent abans, sinó que em vaig trobar amb l’hostilitat de la família, cansats que aparegués gent per casa seva suposadament interessats en la història del Jordi, però que després desapareixien. Els vaig escriure per correu ordinari, per correu electrònic, els vaig trucar… A cop d’insistir van acceptar que hi anés a conèixer-los. Recordo que després de parlar amb la mare i la germana, va arribar el germà petit i el primer que em va dir va ser que no només no volia parlar amb mi, sinó que l’únic que tenia ganes de fer era agafar l’escopeta i començar a fotre trets a tort i a dret. Era un tema d’alta sensibilitat per a ells, i estaven farts de veure passar gent per casa seva per després marxar i no tornar més.
Com vas aconseguir guanyar-te la seva confiança?
Parlant. Després d’aquells primer viatge a França, hi vaig tornar tres vegades més. Arribant al punt de confiança que vam acordar que si entrava dins la història, volia tenir llibertat per retratar al personatge ambigu que era en Jordi Magraner. Tots tenim punts foscos, els Jordi també, i la família sabia que podien sortir coses que potser no els agradaven. Però, sempre amb respecte, sempre tractant amb la màxima dignitat la persona que era el Jordi, el que sortís era el que anava a publicar. Si no era sota aquestes condicions no ho faria. Van acceptar, perquè van creure que les parts de llum eren tantes que taparien les més fosques. De fet, abans de publicar el llibre, li vaig passar una còpia a l’Esperanza, la seva mare, i em va dir que hi havia dues coses que no li agradaven. Li vaig recordar el pacte que havíem fet, i ho va acceptar. El llibre ha sortit sense que la família hagi tocat res. En el fons, la família tan sols desitjava que la gent descobrís qui era en Jordi Magraner.
I qui era?
Va néixer al Marroc fill d’una família d’origen valencià. Va passar per Espanya, però va arribar a França quan encara era molt petit. Però ell mai no es va sentir francès, sabent que la seva vida estava destinada a viure en un barri de la perifèria d’una gran ciutat francesa, ocupant un espai a la societat que no entenia com seu. Una dinàmica de vida que va voler trencar. Per sort, des de molt petit que es va interessar per la natura aconseguint tirar endavant els seus estudis i convertint-se en un especialista molt valorat en rèptils i amfibis. Però com encara volia anar més enllà, va trobar en l’esglaó perdut de la cadena evolutiva, un argument perfecte per marxar de França.
“Ja he cobert l’etapa de curiositat que em va dur a viatjar, i ara necessito mirar el que m’envolta”
I anar a buscar el Ieti al Pakistan!
Exacte. Cal dir que The Guardian va publicar un article no fa gaire on explicava que el 98% de la comunitat científica creu en l’existència de l’esglaó perdut, el que alguns anomenen Ieti. En Jordi Magraner no només va creure en aquesta història, sinó que quan va arribar al Pakistan es va trobar amb una ètnia, els kalash, que eren pagans com ell, i que a més a més podria dur una vida d’aventura i investigació científica, que era el que sempre havia volgut desenvolupar. Si havia un lloc que encaixés en la seva idea del món, era aquell. També és cert, que tenia els seu somnis de grandesa i volia deixar petjada. Que allò que fes tingués ressonància a Occident. Allà va trobar un espai on sentir-se gran.
Què et va mancar desxifrar de la vida d’en Jordi?
Saber de debò qui el va matar. Tinc les meves hipòtesis, i crec que s’apropen molt a la realitat, però ni tinc, ni tindré la certificació de qui va fer-ho. I qui de veritat ho sap, no ho dirà mai perquè s’està jugant la vida. Si el seu assassinat no es va investigar en el seu moment va ser perquè el Jordi era un estranger a Pakistan sense nacionalitat: no era francès, perquè a diferència de la resta de la seva família, mai va voler la nacionalitat francesa; i els espanyols, que al principi deien que no era espanyol, quan van descobrir que sí que ho era, perquè jo mateix els vaig enviar els documents, van argumentar que no tenien infraestructura per dur a terme la investigació, donant per bona la versió de la policia pakistanesa, que com tothom sap té una credibilitat és molt dubtosa. Una versió, d’altra banda, que no tenia res a veure amb la gent de les valls.
I per explicar la seva vida, vas posar en perill la teva.
Els últims tres anys de la meva vida han estat molt importants a nivell d’entendre moltes coses. Sólo para gigantes m’ha donat moltes respostes que abans desconeixia. Una història que havia d’explicar per la família del Jordi, per mi i pel propi Magraner. I sense córrer riscos no podia explicar la seva visió de la vida. Quelcom que no hagués fet mai abans, però que en aquest cas era necessari. Truman Capote, quan va acabar A sang freda va dir que aquells tres anys de feina havien estat el període més aclaridor de la seva vida. Abans de marxar al Pakistan entenia el que Capote deia però no era conscient de la magnitud de les seves paraules. Ara he comprés el que deia en la seva totalitat, perquè també he tingut una experiència vital que m’ha afectat com a persona.
Després d’A sang freda Truman Capote gairebé no va tornar a escriure!
Aquesta és una de les pors que tinc. Em sento tan tranquil amb mi mateix com a creador, que no sé fins a quin punt la producció podrà continuar estant a aquesta alçada. Però jo sempre he tingut el repte de la novel·la coral, així que encara tinc coses per fer.
Text: Oriol Rodríguez. Fotos: Carles Rodríguez.
0 comentarios:
Publicar un comentario